La crida del bosc, de Jack London

Tal dia com avui, el 22 de novembre de l’any 1916, moria Jack London. Tenia 40 anys i ens deixava més de 50 llibres publicats; 51, per ser exactes. Les seves obres ens sonen a tots. Si us en demanés algun títol segurament em diríeu La crida del bosc (L'altra tribu, 2020) i Ullal Blanc (La Magrana, 2012). Dues històries en què el món animal és el protagonista, dues històries en què el lector entra dins la ment de la bèstia i veu el que aquesta pensa, el que desitja, n’és testimoni dels seus dubtes. Desconec si London va ser el pioner d’aquest gènere de literatura amb animals d’atributs humans, i on els humans han passat a segon pla, però no m’estranyaria. De fet, es diu que entre la controvèrisa que van generals aquestes obres, fins i tot el presidents dels Estats Units de l'època, Theodore Roosevelt, va dir: «És impossible que un gos pensi així». Nature faker, li deien.

La crida del bosc, amb l’original publicat el 1903, era un llibre que corria per casa quan jo era petita. L’havia publicat L’esparver, dins la col·lecció Autors clàssics i jo amb vuit o nou anys el vaig intentar llegir. Però res. No m’agradava. No m’enganxava. I no entenia per què, perquè els llibres m’agradaven molt. Què tenia aquell llibre suposadament era taaaan famós? De què parlava ben bé? Com era que tot i ser dins la col·lecció de literatura infantil, jo no entengués què deia? La resposta a totes aquestes preguntes em va venir molts anys després quan el vaig llegir d’adulta. En primer lloc, i el més important: La crida del bosc no és una obra infantil. Sí, parla de gossos i de la seva vida arrossegant trineus carregats de correu. I el que pot semblar una aventura ideal per a un jove lector, no és més que una cortina de fum per presentar-nos la vida cruel amb personatges plens de maldat que envolten en Buck, un San Bernard que és el protagonista de la història. La vida del Buck és dura constantment. Problema rere problema, injustícia rere injustícia. No és la versió light que ens ha fet arribar Disney fa poc: molt ben feta i entretinguda, però basada simplement en la novel·la, res més. La crida del bosc és un llibre carregat de violència, de sang, de morts, de supervivència. El llenguatge prolífic, de descripcions de la natura, un llenguatge ric i literari, va més enllà del que busca una criatura de vuit anys, o dotze, a l’hora de llegir. I per si això fos poc, no hi ha diàlegs, tot és pura narració. Ara bé, per a un adult? Una joia. Un goig endinsar-se dins la llengua de principis del segle XX. El lector adult hi troba significat, l’aventura d’en Buck i el repertori de personatges, tant els seus companys cans com els humans que els acompanyen, representen certs aspectes de la vida i de la societat. Un adult hi pot veure crítiques o descripcions a tendències polítiques, al masclisme, a la condició humana. La crida del bosc té un títol claríssim, un títol que resumeix el que et trobes dins les pàgines del llibre. Si ens deixem enredar pesant que és només una aventura infantil, és simplement perquè volem.

Una altra manera de conèixer London fora de les pàgines dels seus llibres, una manera ideal per a totes les edats, és visitant la seva casa a Glen Ellen, al comptat de Sonoma. El parc històric estatal compta amb terrenys, camins i boscos propietat de la família London i les construccions tant d’habitatge com per als animals que va fer fer el novel·lista: els estables, el femer, un palau porcí, la capsa dels ratpenats, el llac (ara sec), la cabana, les runes de la casa cremada ... i la seva tomba. Veure com va viure l’autor i sobretot trobar-se a l’indret on va decidir ser enterrat ens ofereix una visió única de l’home que escrivia sobre aquells animals maltractats.